Calaix de sastre arran la meva vida quotidiana a Ciutat de Mallorca
Unió Mallorquina, o la frontissa que fa de porta
maiorica | 19 Març, 2007 23:33
Al arribar a Mallorca, entre altres coses vaig intentar familiaritzar-me amb la vida política de ses Illes, per entendre-la i poder contribuir el possible a la seva comprensió. Forces polítiques, institucions, persones, associacions... i per sobre de tot, em va sorprendre la idiosincràsia d'un partit polític: Unió Mallorquina.
...tot i que soni igual. Vaig acudir a la concentració poc abans del seu inici a Plaça d'Espanya, devers les sis de la tarda. Com era impossible apropar-se al seu inici, vaig situar-me al carrer Oms per veure el seu decurs. Vaig estar una hora i quart fins que va passar tota la gent, des dels xeremiers que l'encapçalaven fins el cotxe de policia que la tancava.
Donat que vaig a la manifestació per sentir la diversitat de parers de la societat allà present, us deixo uns minuts musicals ben exòtics. Un hit-parade a la França dels 60, a càrrec de Henri Salvador (1917-): "Zorro est arrivé" (1963),
Absurda i divertida, que permet fer una senzilla equivalència entre el Zorro (qui salva Mallorca), el dolent (que la destrueix), i la pobre noia (la nostra illa) davant de la sorpresa del narrador (qualsevol de nosaltres).
Per davant de tot ànims i bon humor, que la vida són quatre dies. I que la manifestació vagi bé i sigui símbol de vida social, no instrument polític de veritats múltiples i interessades.
Una entranyable peça dels meus anys d'infantesa: l'obertura de "Donna Diana" (1894), de Emil von Reznicek (1860-1945), compositor actualment desconegut. Versió de la Vienna Philharmonic Orchestra, conduïda per Herbert von Karajan devers anys 1950's.
Òpera basada en la peça teatral "El Desdén con el desdén" de Agustín Moreto Cavana (1618-1669).
Després de l'elogi al Bloc, ara ve la seva crítica. Ahir vaig lloar la capacitat dels seus diferents membres per organitzar una força unitària que arreplegués voluntats. Per sobre de tot la capacitat de diàleg, de unir voluntats de base comuna i mantenir un horitzó amb amplitud de mires s'està imposant. Lent i difícil, i per això doblement valuós.
A Mallorca, després de molts altibaixos, s'ha aconseguit per fi ajuntar a quatre de les cinc forces polítiques d'esquerres i nacionalistes existents a l'illa. Els esculls més difícils s'han aconseguit superar. Només falta Entesa per Mallorca, que ha decidit presentar-se únicament a les municipals; però ha demanat als seus seguidors que votin pel Govern i Consell a aquella opció que més s'avingui amb les seves conviccions personals. Per tant, pot dir-se que tots en són presents.
A Eivissa i Formentera, tres quarts del mateix. Amb l'afegit del PSIB-PSOE, s'ha aconseguit una força unitària que arreplega tota l'esquerra i tot el nacionalisme pitiús. Com UM no s'hi presenta, pràcticament el vot quedarà acumulat en dues opcions: una força de centre-dreta com és el PP, i una aliança de forces esquerranes i nacionalistes. Un emocionant tête a tête, Rocky contra Mr. T.
Avui he llegit als diaris que el Bloc per Mallorca, format per EU, Els Verds i PSM, incorpora a Esquerra en qualitat de nou membre. Enhorabona per la voluntat d'entesa i de diàleg. Pel que sé, el procés ha sigut llarg i tortuós, sovint semblava definitivament acabat; però ja se sap que en política mai pots dir blanc o negre amb absoluta seguretat. Donada la dificultat que ha suposat, doble satisfacció pels seus seguidors una vegada s'ha acomplert: no hi ha ideal més preuat que la unió en la diversitat.
Ahir va commemorar-se el tercer aniversari dels atemptats de l'onze de març de 2004 en la Plaça de Cort, de Palma. Un acte just i necessari per recordar les gairebé 200 víctimes que perderen la vida en aquella tragèdia humana, i que implícitament serveix per recordar qualsevulla víctima del terrorisme i manifestar el refús a tot tipus de violència per defensar ideals o causes.
Una commemoració d'aquesta mena requereix un consens total, sense consignes ni ideologies subreptícies. Una simple concentració de persones amb un sincer desig de record, de sentiments i voluntats unides al voltant d'unes espelmes, una música entranyable com "El Cant dels Ocells" de Pau Casals (1876-1973), són suficients.
Nos comunicamos con medios de información cada vez más diversos y sofisticados, los contenidos aumentan en cantidad y diversidad... todo parece indicar que el individualismo y la frialdad de relaciones se impone. Pero nos queda el marujeo, basado en la curiosidad innata del ser humano. Sobrevive y se adapta a todos los escenarios posibles.
Als Estats Units hi han tants mitjans de comunicació com sensibilitats, i els moviments associatius tenen un fort pes socialitzador de la població. Els moviments són lobbys de pressió i de defensa d'interessos, canalitzats a través dels mitjans. Paradoxalment, en el país de la llibertat i la democràcia no pots lluitar per la teva independència de criteri i llibertat de pensament si no tens un col·lectiu poderós al darrere que et defensi dels que pensen el contrari. Allà les dues amèriques existeixen d'una manera molt més transversal que a Espanya, la bipolaritat és el pa de cada dia. I si no tens diners per pagar-te un bon advocat, t'esclafen. La llibertat no és un do innat: te la guanyes, la lluites, la defenses dins un sistema que no admet idealismes sense dòlar.
En començar aquesta bitàcora volia donar la meva visió de la situació política actual, entre altres temes. Intentava veure-ho tot des de certa distància i objectivitat, dintre de la subjectivitat que la mateixa raó ens imposa. M'agrada llegir-me els articles d'opinió i els editorials dels diaris per endevinar cap a on em volen dirigir i, al comparar, detectar què és tot allò que volen destacar o menysvalorar. En resum: llegir allò que no duen escrit.
Manel (Barcelona, 1973). Resideixo i sobrevisc a Palma. Moltes idees, pocs diners. No em caso amb ningú per conveniència. Si de cas per amor, a la veritat i la raó.
Viure és una ficció quotidiana que supero bastint la meva pròpia realitat. Si més no, per a mi és autèntic. Quatre dies en el teatre de la vida amb l'únic paper de protagonista que ens permeten exercir.