Calaix de sastre arran la meva vida quotidiana a Ciutat de Mallorca
El meu vot no és un cromo
maiorica | 01 Abril, 2007 23:39
Alguna vegada he deixat caure el tema, però de passada i sense parar-m'hi a detallar-lo. Potser sigui millor il·lustrar-lo sense especificar. Fem algunes hipòtesis electorals.
Los auténticos conocedores del mundo de la comunicación dicen con la palabra justa y verbo sencillo aquello que muchos pensamos, pero no acertamos a expresar con meridiana claridad. Es el caso de Manuel Castells, profesor de diversas universidades norteamericanas y europeas, y consumado experto de la llamada "Era de la Información."
El proper 1 d'abril es compleixen 90 anys de la mort del pianista i compositor Scott Joplin (1868-1917) un dels grans genis de la música nord-americana i desgraciadament molt poc conegut, tant la seva figura com el conjunt del seu llegat musical.
Aquí tenim una joia sonora: una versió de la seva obra mestra, el "Maple Leaf Rag" (1899) gravat per ell mateix en una pianola devers 1916 o 1917, poc abans de morir.
I aquí la seva peça més famosa: "The Entertainer" (1902), que segons qui també creu que és la millor de les seves peces. En tot cas, és una de les obres musicals més famoses de tot el segle XX i de tots els gèneres.
Un record per a la seva música, i una reivindicació de la seva figura.
On s'ha ficat la candidata a la batlia de Palma? A la televisió no la veig. A la ràdio no la sento. Llegeixo la premsa, i no existeix la candidata del PSIB. Aquesta dona és la principal alternativa per a governar una ciutat de 400 mil habitants, i gairebé enlloc no tenen constància de les seves activitats.
Irak sigue siendo noticia, aunque no sea en primera página. Desde hace cuatro años, la situación no ha hecho otra cosa más que empeorar, a pesar de la mejora momentánea del derrocamiento de Sadam Hussein (otrora apoyado y financiado por quienes después lo vilipendiaron). Los diversos grupos, tanto religiosos como étnicos, difícilmente consiguen un equilibrio pacífico de fuerzas; y la guerra civil es tácitamente existente aunque no declarada, con cientos de muertos cada semana. Algunos estudios calculan que han muerto unas 650 mil personas desde la invasión.
Fa poc vaig entrar a la web de l'Ajuntament de Palma buscant l'adreça de quatre associacions de veïns. En comprovar que cap de les quatre seguien estant allà on la web deia (quin prodigi de servei públic), a la mateixa adreça de la darrera vaig descobrir la seu de FEPAE, seu d'una associació d'entitats ciutadanes.
Esporádicamente surgen en las Islas partidos denominados "gonella", que en general se caracterizan por surgir de la nada. Estos partidos tienen dos factores comunes: primero, sus medios materiales son desmesuradamente grandes en relación a su masa social real, suficientes para darse a conocer en la prensa, hacer algunas pancartas electorales, una página web más que decente y organizar cenas-presentación. Y segundo, el fundamento de sus ideas siempre pivotan en torno a un obsesivo antinacionalismo catalán, inversamente proporcional a un intenso sentimiento baleárico... casi siempre expresado en castellano.
Ja fa gairebé mig any de l'escissió d'una part del PSM, arran la decisió d'aliar-se amb EU-EV per formar l'actual Bloc. L'agrupació resultant fou Entesa per Mallorca, que després d'uns mesos encara té un futur incert per endavant, si afegim que inclús han renunciat a presentar-se als comicis insulars i autonòmics.
La necesidad de un centroderecha sano en este país
maiorica | 21 Març, 2007 22:52
Hace muy poco leí en un diario una declaraciones del actual ministro de Justicia, Mariano Fernández Bermejo. Aparte de su contenido sobre la actualidad del día, añadía una perspectiva que se ha trabajado muy poco hasta ahora. Algo que parecía cada vez más evidente (a mis ojos), pero que nadie había estudiado en serio ni manifestado abiertamente: la psicología patológica de los principales dirigentes actuales del Partido Popular,
Manel (Barcelona, 1973). Resideixo i sobrevisc a Palma. Moltes idees, pocs diners. No em caso amb ningú per conveniència. Si de cas per amor, a la veritat i la raó.
Viure és una ficció quotidiana que supero bastint la meva pròpia realitat. Si més no, per a mi és autèntic. Quatre dies en el teatre de la vida amb l'únic paper de protagonista que ens permeten exercir.