Majorment Catatònic

En teoria, la diversitat d'un país hauria de portar un enriquiment social i cultural de gran abast. Però en un país tan ric i generós en diversitat com és el nostre, hem viscut un segle XX presidit per la idea d'unitat. Més ben dit, per la difusió d'una idea unitària mal aplicada i gestionada. Unitat en el govern, amb un estat-nació, una cultura, una línia política, un origen i un destí, una religió, una llengua, una èpica comú, una raça, fins i tot un Caudillo... una temptativa constant d'assolir una unitat mitjançant una simplificació empobridora, totalment contradictòria i artificiosa, donada l'enorme diversitat que la pell de brau hi atresora. Una obcecació que ha portat a vertebrar piramidalment i maldestrament una idea d'unitat, com a finalitat en sí mateixa per sobre de tot, que s'ha mostrat impracticable durant segles. I sobretot, aplicada de manera ignorant i pedestre.

Actualment les coses han canviat? crec que no. La societat actual és hereva d'aquesta idea simplista d'unitat, més enllà de la política. La majoria llegeix un sol diari, escolta una sola emissora de ràdio (la televisió és un cas apart), i té un únic enfocament dels temes quotidians sense un bri de relativisme ni sentit crític. Encara molts es formen un criteri obeint els seus desitjos més íntims, busquen la confirmació d'allò que senten o aprengueren que era "correcte", necessiten sentir-se reforçats i segurs de si mateixos llegint les receptes que confirmin la seva postura sense esforç. Qui sap si això és, com el futbol, un consol passatger per ignorar la realitat. Paradoxalment, molts necessiten emmotllar-la al seu gust, per sentir-se millor, i la converteixen en veritat i evidència.

No cal dir que els ens de comunicació mantenen un públic per la seva línia editorial i un enfocament determinat, apart dels seus continguts informatius i d'actualitat. Emperò, alguns mantenen posicionaments massa homogenis. I, com fruit d'això, la riquesa argumental desapareix i acaben per oferir un discurs fet i arrodonit en els seus plantejaments ideològics bàsics. Així "estalvien" al ciutadà haver d'esforçar-se en pensar un de propi; i, per extensió, que hi pensi.

Per això jo no distingeixo entre mitjans d'esquerra i dreta, sinó mitjans empobridors i enriquidors: és la ideologia del segle XXI que s'obre camí. Darrerament són els mitjans empobridors quins, amb un discurs fàcil de formular i amb un públic habituat a la inculcació de lemes simplistes i viscerals (ja sigui per baix nivell cultural, poca memòria o fàcilment susceptibles o manipulables), han pres la iniciativa. El recurs és fàcil: la diversitat és caos, manca d'ordre, desconcert, inseguretat, anarquia. La unitat, en canvi, és coherència, ordre, eficàcia, seguretat i tranquil·litat. Pensament únic versus Apocalipsi.

Encara veig molta gent massa convençuda del que pensa. Encara percebo poc sentit crític que ampliï i matisi les pròpies idees, amb permeabilitat per rebre'n de contràries. Trobo escassa tendència a la sana discrepància i a la tolerància d'idees alienes, així com disposició a canviar o enriquir les pròpies. Poca gent enforteix el seu esperit crític llegint o escoltant perspectives que no els satisfà, com si això els suposés perdre la fidel adhesió dels seus similars, i quedar-se sol. En aquests temps hi ha massa convicció i poca tolerància, massa tertúlia i poc debat, massa profeta i poc poble. Brolla el desig de guanyar a l'altre i poc de conciliar o evolucionar conjuntament, de passar per sobre dels demés, i guanyar al diferent com magre consol. Per molts, l'altre és diferent i està equivocat, perquè només hi ha una veritat: la única. La pròpia. Quanta diversitat malbaratada.