Administrar

Calaix de sastre arran la meva vida quotidiana a Ciutat de Mallorca

Espanya amaricomplexada

maiorica | 26 Febrer, 2007 11:01

Com preconitzava en Sòcrates, el coneixement és a dins nostre. Per tant, la tasca més difícil és saber com fer-lo brollar, i donar-li la dimensió adequada per convertir-nos en ciutadans amb un pensament propi, flexible, ric i matisat. Darrerament aquesta tendència es veu seriosament amenaçada. Mai, com ara, tanta informació havia estat a l'abast de tots nosaltres, ni en disposàvem de tan variada. És un tren al qual costa enganxar-s'hi, al qual sovint molts s'hi incorporen sense ser conscients de que sempre du una mateixa velocitat i direcció. Que no sabem cap a on va ni qui el condueix. I, el que és pitjor: no tenen opció a decidir el seu destí, tot i que podrien tenir-la.

Els mitjans diversos sempre han dut línies ideològiques acords amb l'equip periodístic que els comandava, i alhora en necessària sintonia (o sense conflicte) amb el poder econòmic que els financiaven. Tot i això es podien veure opinions diverses, sovint contraposades. El debat d'idees podia ser aferrissat i de gran alçada: crítics, intensos, però sempre cavallerosos i respectuosos amb el digne rival.

Però des de fa pocs anys ha desembarcat a Espanya el neoliberalisme nord-americà aplicat a la informació, consistent en diverses pautes generalitzades totalment diferents. Aquí teniu un decàleg esbossat a corre-cuita, crec que prou aproximat:

1-Manca de respecte als que pensen diferent. Apart de no tenir raó, es mouen per interessos obscurs i s'insinua que són males persones. El medi es troba sol defensant la llibertat i la veritat que els demés retallen subtilment. Són ferms partidaris del pensament únic i el dogmatisme vital, carent de matisos i discussió possible.

2-Sensacionalisme. Una notícia pot ser inflada i mantinguda en actualitat en funció del benefici empresarial que se'n pugui obtenir. Pateixen una severa desmemòria (viure al dia) que a la llarga els porta a donar notícies contradictòries al mateix mitjà, cosa que simplement neguen atribuint-lo a atacs externs. O simplement, a fosques conspiracions.

3-Acusar als demés dels defectes propis. La denúncia de manipulació i sectarisme als medis considerats com a "enemics" (no competidors legítims), i supeditació a interessos económics són exactament el mateix modus operandi del medi denunciant. Solen acusar a gairebé tothom de tot això, i erigir-se com a únics portadors de la veritat i la llibertat.

4-Corporativisme sectari. Tot medi informatiu procura no criticar a companys de la seva mateixa empresa. El problema d'aquests medis és que defensen allò indefendible, quan tots alhora adopten un estil insultant cap als altres mitjans. El corporativisme cavallerós d'antuvi es torna, aquí, en sectarisme.

5-Petulància intel·lectual. Aquests medis solen tenir col·laboradors de gran talla intel·lectual: cultes, il·lustrats, eloqüents i bons oradors o escriptors. Però de talla humana i moral baixíssima, ratllant el populisme barat, atorgant-se la qualitat de portaveus del "poble" i dels seus interessos.

6-Defensors de causes... pròpies. Solen erigir-se com defensors de tal o qual col·lectiu suposadament maltractat o menyspreat, quan en realitat l'utilitzen per mantenir els seus nivells d'èxit mediàtic. Els seus titulars canvien amb asombrosa facilitat segons l'actualitat.

7-Jeràrquics. Destaquen per no donar veu a les opinions dels lectors o oients (o filtrar-les, si de cas, i rebre les més adequades). Solen seguir el principi jeràrquic de "pel poble, però sense el poble". La gent no participa; se li dona pas a participar quan convé allò que diguin, que no és el mateix.

8-Poder econòmic. El seu èxit i presència es mesura no per la competència i qualitat dels seus treballadors, sinó pels poders econòmics que hi han darrera, necessitats de crear un clima d'opinió determinat. Els neoliberals solen gaudir de mitjans molt més quantiosos per moure's.

9-La seva informació no procura convidar a la reflexió i la creació d'un criteri propi amb idees diferents però connectables amb matisos, sinó que segueixen un model invers: Basant-se en unes idees ja establertes, rellegeixen la informació i priven al seu públic de reflexions i matisacions que enriqueixin el seu pensament. La informació es mutila, es prioritza o elimina allò que convé, i a vegades arriba a nivells de mitin electoral ("pro" o "anti", tant és).

10-Mala llet. El seu estil sol ser tens, excitat, visceral, amb profunda mala llet i indignació per enganxar les seves audiències o lectors.

11-Hipocresia. Els seus col·laboradors tenen una mateixa línia ideològica, amb la qual cosa el debat desapareix. Com no hi ha ràplica possible, el seu discurs es radicalitza fins el menyspreu. Si aquests participen en altres medis aliens al seu i han de defensar les seves idees davant altres, mostren una cara moderada i dialogant. O menteixen quan encenen focs, o ho fan quan es mostren dialogants.

12-Guanyen tots. Aquests medis solen gaudir de grans beneficis econòmics, així com els seus principals col·laboradors. La seva tasca d'informació periodística queda supeditada al seu èxit personal i com a col·lectiu simplement empresarial.

I tornant a en Sòcrates... quanta gent creu que els ajuden a pensar per si mateixos, amb aquest tipus de mitjans? A mi no m'afecta; ho veig tot amb sentit crític, i aviat veig cap a on em volen portar. A molts altres tampoc.

Però quants continuen sumits en la foscor de la "veracitat única i verdadera"...? Deixant de banda a qui els mirem o escoltem per indignar-nos, per riure, o per simple masoquisme, realment molts els donen credibilitat i una suposada lluita per la veritat. Encara queda molt per fer. L'analfabetització informativa és un mal encara per curar.

Comentaris

Afegeix un comentari

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS