Majorment Catatònic

La democràcia ens dóna l'oportunitat de demostrar que davant les urnes tots els vots tenen el mateix valor, però moralment no és així: aquest dret no es materialitza en molts casos. No per ignorància, manca de cultura o informació, o analfabetisme (que encara n'hi queden); sinó en el cas d'aquells col·lectius més dèbils, l'eslabó més feble de la nostra estructura social, que per desgràcia en ocasions (només en ocasions?) és emprat per sostenir governs i militàncies polítiques. Per exemple: els ancians, els aturats, o els treballadors precaris.

Mirem Galícia: durant el govern anterior de Manuel Fraga s'emportaven els ancians d'algunes residències (i potser no eren només *algunes*) a votar en autocar per a facilitar el seu dret a vot: un gest encomiable de la Xunta. Si no fos perquè els encarregats de fer-ho, ben vestits i simpaticots ells, els duien les paperetes d'un únic color polític, o amb el sobre ja tancat on la papereta era pel partit governant. La feblesa o incapacitat mental de molts d'ells facilitava aquesta tètrica feina.

O a l'Andalusia de Manuel Chaves, on tenim l'ampli col·lectiu d'aturats o treballadors depenents de les subvencions del PER -Plan de Empleo (?) Rural- que, temerosos de perdre aquestes subvencions (tan benintencionades com les dels seus demandants), veuen condicionat el seu vot independentment de la seva ideologia. En aquest cas és més difícil saber qui es veu condicionat o no; però és innegable que la por a perdre aquestes subvencions mediatitza sensiblement el vot.

Tots dos casos, comesos per les principals forces polítiques del país (PSOE i PP), són mostres de la captació d'un vot captiu, dèbil, mancat de llibertat real de pensament i fàcilment voluble, esclafant la cultura democràtica i personal de l'individu, a més de la seva dignitat. I tot per sobre de partits i ideologies.

Es donen aquestes pràctiques a les Illes?

Exemples del primer cas sí s'han donat, amb candorosos ancians que volien votar per un candidat que els semblava simpàtic i polit, que era familiar seu, o amic. Però ni tan sols això podien fer, car pertanyien a un partit que no era el recomanat pels "benintencionats senyors simpàtics i ben vestits" ("recomanar" és un eufemisme igualment benintencionat), doncs les paperetes que portaven eren d'un únic partit. El governant.

I en el segon cas, tenim aquells treballadors del sector hoteler, que reberen la "recomanació" dels seus empresaris de votar al partit que, suposadament, beneficiaria més al sector. Si no, podien ser acomiadats. No cal dir que la "recomanació" duia un to encobert d'ordre i inclús amenaça. Ningú vigilava a qui votaven; però tal com succeïa amb els beneficiats amb el PER andalús, el condicionament i la por a perdre la feina degueren ser crucials en molts casos.

Per desgràcia, si no som tots iguals davant la llei tot i estar així escrit, tampoc ho som davant la democràcia.