Administrar

Calaix de sastre arran la meva vida quotidiana a Ciutat de Mallorca

Contrastos

maiorica | 09 Març, 2007 18:42

En començar aquesta bitàcora volia donar la meva visió de la situació política actual, entre altres temes. Intentava veure-ho tot des de certa distància i objectivitat, dintre de la subjectivitat que la mateixa raó ens imposa. M'agrada llegir-me els articles d'opinió i els editorials dels diaris per endevinar cap a on em volen dirigir i, al comparar, detectar què és tot allò que volen destacar o menysvalorar. En resum: llegir allò que no duen escrit.

Però la tempesta política de les darreres setmanes m'acaba marejant. Portem ja uns tres anys amb un clima polític i mediàtic molt poc sa, creixentment marejant i bipolaritzat. I encara que sortosament ens n'avenim i la majoria segueix fent la seva vida sense dedicar-li massa atenció a aquests temes, a força d'aldarulls i bilis en quantitats industrials els polítics de professió (no els professionals de la política) han aconseguit ser tan desagradables que tan trasbalsat el país i han aconseguit que tothom sàpiga que existeixen i que tot ho fan per nosaltres.

Em fan fàstic l'agressivitat verbal i la tensió a que estem sent sotmesos en els darrers temps. No pots dir quatre mots seguits sobre la situació política sense que alguns et qualifiquin de rojo o fatxa. És sorprenent la desmemòria, la subjectivitat interessada, la voluntat conscient de trencar, la vulgaritat que transmeten. O ells, o ningú. L'amargor, la rancúnia, l'odi, el menyspreu als diferents, la petulància, i la poca vergonya són habituals inclús entre gent culta i de gran capacitat intel·lectual. Molts fan política sense ser polítics i, sobretot, sense tenir ni idea de veritable política; és a dir, la generada al servei de les persones.

Per primer cop a la meva vida, començo a pensar que darrera de determinats polítics i opinants (siguin més o menys bons oradors, gestors o el que siguin) també hi han males persones. Una cosa i l'altre sempre s'han de separar; però el panorama que actualment veig em fa dubtar de la humanitat i l'ètica d'alguns, que són capaços d'utilitzar i destrossar tot allò que calgui per aconseguir els seus objectius. A vegades dic -mig en broma- que alguns polítics semblen persones. Actualment, començo a veure com molts són uns fastigosos oportunistes. O potser es troben massa sols. O són addictes al poder. O tenen una vida massa buida i mísera. O tenen algun problema psicològic. O senzillament, gaudeixen fent mal als altres.

Ahir vaig assistir a una conferència al Caixafòrum de Enrique de Castro, un sacerdot amic de Jaume Santandreu que treballa amb adolescents i joves desarrelats que, si no fos per la seva humanitat, acabarien a un centre de menors, empresonats, drogats o morts. Parlava d'ells com si fossin els seus fills (prescindint de la significació catòlica del terme). SÓN els seus fills. Els estima tal com son, és inconformista, va més enllà de si delinqueixen o els reclouen en un centre. Que sigui sacerdot és el de menys.

Va amb ells on sigui (inclús a la presó), i intenta que siguin lliures d'ànima devers un sistema imperfecte que els expulsa, que els degrada i els escup com escòria. A vegades se li entel·laven els ulls d'emoció continguda però ferma al parlar d'alguns d'ells, cap anècdota era trivial. Sense ajudes ni subvencions, que sovint l'hi eren tallades per criticar les institucions que no tractaven adequadament als marginats (quin sentit més democràtic, dic jo). Algú que, més enllà de la violència i l'agressivitat dels actuals adolescents i joves (delinqueixin o no), fa una lectura alternativa i no repressiva en termes de maldat. Una realitat dura a la qual entrega la seva vida i el seu cor.

Mentrestant, tants polítics de merda que segueixen vivint en el seu núvol, amb un únic horitzó: esclafar el contrari i aconseguir o mantenir el poder, amb unes idees i lemes repetits fins la sacietat, morint-se per tenir un micròfon, una càmera o una columna al diari, i dir el que vulguin sense preguntes incòmodes. Inaugurant, somrient i beneint hom. Ells bons, els altres partits dolents. Amb bons sous, magnífiques cases, increïbles cotxes i fantàstics contactes. Que s'omplen la boca de termes com "llibertat","igualtat" o "progrés". El melic del món. El seu soroll, repetitiu i ensordidor, tapa la tasca pobra i humil de gent santa de veritat (no els del Vaticà), que sense recursos ni ajudes salven vides. Vides humanes i tractades com humans, no com aviram o vots. Un contrast palpable al carrer, on al costat de qualsevol edifici públic pots trobar un marginat sense dignitat. Esclafats. Morts en vida. Aquests no surten cada dia als mitjans, ni als diaris, ni als programes de teleporqueria habituals.

Tot pel poder. No tenen cor. Potser per això se n'hi dediquen. Més trist és robar. Els extrems s'hi toquen.

Comentaris

Afegeix un comentari

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS