Majorment Catatònic

Als Estats Units hi han tants mitjans de comunicació com sensibilitats, i els moviments associatius tenen un fort pes socialitzador de la població. Els moviments són lobbys de pressió i de defensa d'interessos, canalitzats a través dels mitjans. Paradoxalment, en el país de la llibertat i la democràcia no pots lluitar per la teva independència de criteri i llibertat de pensament si no tens un col·lectiu poderós al darrere que et defensi dels que pensen el contrari. Allà les dues amèriques existeixen d'una manera molt més transversal que a Espanya, la bipolaritat és el pa de cada dia. I si no tens diners per pagar-te un bon advocat, t'esclafen. La llibertat no és un do innat: te la guanyes, la lluites, la defenses dins un sistema que no admet idealismes sense dòlar.

A Espanya s'està introduint això, que va més enllà de la concentració de mitjans en grans grups de comunicació que ja fa uns anys que s'ha consolidat i és inevitable per sobreviure. Cada vegada més, l'individu no és ningú si no té algun grup de pressió al darrere que li doni veu i vot, que converteixi la seva causa personal en grupal, que faci que una gran tragèdia no passi desapercebuda i tingui valor en proporció a la publicitat que se'n faci.

Als darrers anys, però, s'està imposant una nova manera de fer que ja està consolidada als Estats Units, però que aquí encara no s'havia adaptat al model social espanyol. Els grans grups mediàtics cohabitaven en un pastís de poder repartit amb unes formes més menys rivals, però correctes. Ara no: el neoliberalisme nord-americà imposa l'agressivitat total. Tot val.

Ja no es tracta de defensar els teus ideals, sinó també de desqualificar obertament els dels altres. El insult i el menyspreu, si obté resposta, dóna pas al victimisme i a la defensa d'una causa en solitari. Tampoc ens hem de limitar a criticar els ideals, sinó també a les persones (dossiers personals a dojo, per tenir material). La defensa dels teus ideals implica rotundament amagar i silenciar totes aquells continguts que no t'afavoreixin. La manipulació de tot contingut per ser emès als receptors no cal que sigui fet amb rigor: es deforma sense contemplacions. Els rivals passen a ser enemics. Les motivacions ètiques i professionals deixen pas a les motivacions purament econòmiques i financeres, remarcant o ignorant aquells continguts que no interessin econòmicament al grup. La informació i la opinió es barregen sense contemplacions. La opinió fidelitza, la informació fa pensar i ser crític.

De tot això he extret un decàleg del nou periodista, improvisat així en un moment de lucidesa:

-El periodista investiga allà on li diuen que ha de mirar.

-El periodista ha de llençar a la paperera aquelles notícies que no entrin dins la línia editorial del mitjà en qüestió.

-El periodista ha d'explicar les coses amb una idea prefixada d'acord amb la línia editorial.

-El periodista ha d'elaborar dossiers d'aquelles persones o institucions que, en un futur, hagin de ser atacades.

-El periodista té una llista de persones, empreses i institucions intocables perquè a l'empresa li convé tenir bones relacions; i a l'inrevés, una llista que convé marcar estretament.

-El periodista no té escrúpols ni dignitat no pensa ni dubta: la causa del medi és l'objectiu, almenys fins que canviï l'accionariat del medi.

-El periodista no menteix ni manipula: és acusat de mentir i manipular per enveges i interessos sectaris.

-El periodista aconsegueix els fins amb qualsevol mitjà, costi el que costi, perquè l'objectiu és lícit. Si ho fan altres medis, són sectaris i manipuladors.

-El periodista, si no troba notícies a la veritat quotidiana, les crea. La veritat és la notícia; no se noticia la veritat.

-El periodista és lliure i veraç fins allà on li paguen.

Això s'està introduint creixentment en els darrers temps, deixant palès que el món informatiu i periodístic ha entrat en una crisi extremadament greu. Subjetivitzat, manipulat, sensacionalisme i fariseisme, sotmès a interessos econòmics i financers, l'autèntic periodisme mor ràpidament ofegat per aquests nous mitjans "made in America" que aconsegueixen millors resultats i beneficis amb la saturació d'informació visceral, subjectiva, polititzada, sensacionalista, simplificada i estupiditzant.

Els americans són feliços així, escoltant allò que volen escoltar. Aquí ho fem tot malament: aquests medis han sortit amargants, amb mala llet, petulants i apocalíptics. Com sempre, fem males còpies d'idees originalment interessants. El possible món feliç de Aldous Huxley ens ha sortit ranci.