Majorment Catatònic

Existeix encara algun substrat de l'antiga Corona d'Aragó, present en la seva manera de fer i pensar la política? Perviu aquella mentalitat pactista i confederal que distingia als diferents regnes i comtats de l'antiga entitat catalano-aragonesa, vinculada dinàsticament amb Castella en 1469 i dinamitada per Felip V entre 1701 i 1716? Pot ser que, cada regió a la seva manera, hagi catalitzat una manera pròpia de sobreviure al centralisme borbònic tot i no ser conscients entre ells del seu origen comú?

Ho dic, malgrat l'associació aparentment forçada de conceptes, per la ràpida resolució dels estatuts d'autonomia de tots els antics territoris de la Corona. Han sigut les primeres autonomies en posar-se a fer feina, de les primeres en arribar a acords, de tramitar els seus textes i aprovar-los a Madrid (inclòs el referèndum a Catalunya del seu).

En canvi, als antics territoris de la corona de Castella, només Andalusia ha tingut un camí relativament àgil per arribar a bon port. Inclús Euskadi i Navarra, amb els seus drets forals, haurien pogut adelantar-los si no fos per la seva problemàtica especial agreujada pel refús a Madrid del Pla Ibarretxe.

I això no pot dir-se que s'acabés amb les armes amb la Pau de Utrecht de 1713. Si no, us recordo el mapa que vaig penjar uns posts més endarrere,

amb el seu enllaç corresponent. El mapa és de 1854, un segle i mig després encara quedaven trets diferenciadors. I ara, més enllà del cos legislatiu autonòmic? que potser la ràpida resolució de les reformes estatutàries en aquestes comunitats no posen de relleu que hi ha alguna cosa que les uneix socio-políticament d'una manera molt críptica, desdibuixada i complexa, però real?

Sovint dintre del pensament polític espanyol s'ha parlat dels nacionalismes i regionalismes diversos dins uns paràmetres molt unidireccionals: Catalunya com a fet diferencial, el poble català i la seva cultura, les seves reivindicacions i reclamacions d'una voluntat de ser, d'una cohesió social lligada al fet nacional.

Però es dóna molt poc relleu als fenòmens paral·lels esdevinguts a la resta de regions de l'antiga Corona d'Aragó, que per les qüestions més diverses semblen haver quedat eclipsats i inclús anul·lats totalment per la puixança i "brillantor" del fenomen a Catalunya. També la desaparició gairebé total de la llengua aragonesa a l'Aragó, València avui castellanoparlant i Múrcia, ha eliminat bona part d'aquests trets diferencials devers l'Espanya castellana, i la seva assimilació i reducció a "manifestacions regionals de la diversitat cultural espanyola".

Tanmateix, la llengua no ho és tot (que s'ho diguin als nòrdics, que tenen uns mitjans de comunicació on combinen la seva llengua i l'anglès sense complexos, i no senten amenaçada la seva personalitat). I el caràcter social aragonès, valencià i balear s'ha mantingut amb la seva pròpia personalitat. Si de cas, l'estructura político-administrativa central ha vingut a crear les desavinences entre tots ells, promocionant el pensament centralitzador castellà i borbònic en detriment del confederal aragonès i fent lectures negatives del veïnatge entre les diferents terres. Volent o sense voler, "divide y vencerás".

D'aquí deu venir aquest pensament tan fàcilment conreable de l'anticatalanisme (comú a Balears, València i Aragó), que defuig les mitges tintes i les matisacions pròpies d'una societat pactista, i propaga un discurs lineal clarament hereu de la Castella imperial, monàrquica i absoluta, expansionista i gloriosa, pobra però noble, feudal de govern i obedient socialment. I encara dura. I a sobre, atiat contra els veïns geogràfics i no contra la metròpoli que el sembra.

És la naturalesa de l'estat centralitzador que, fins no fa gaire, de manera tosca i maldestre (no com els francesos, de qui férem una còpia barroera) convertia en incompatible i criminalitzable qualsevol alternativa d'organització político-administrativa a la centralista amb una administració única. D'allà a la gestació d'un estat-nació i arribar a degeneracions com "un estado, una cultura, una lengua" no havia més que un pas. I així fou.

Potser, tot i ser una reminiscència mínima i d'escassa lluentor final, veure com aquests estatuts d'autonomia arriben a gestar-se abans i amb major consens de l'esperat fan creure que l'antic esperit confederal i pactista del comtats catalans i el Regne d'Aragó encara segueixen en peu en certa manera. Diàleg horitzontal versus imposició vertical, reduït a una mínima expressió i en una lectura molt rebuscada; però possible. Entalto Aragón!