Majorment Catatònic

Ahir en Xisco Antich rebia el suport suficient del Parlament per a ser nomenat president de la comunitat, amb 30 vots a favor i 29 en contra, després de les dues sessions d'investidura.

Espero que Antich governi per a tots, inclosos els votants del Partit Popular representats pels seus 28 diputats i un 46% de l'electorat. Tenint present l'experiència del govern de Jaume Matas, on el partit governant sovint no buscava el consens amb les forces que representaven un 55% d'electors que no el votaren, desitjo que el nou govern no repeteixi els mateixos errors. Mà estesa, inclús si els dirigents populars adopten els mals hàbits de Madrid. S'ha de recordar que el consens radica en governar per a tots els ciutadans, no necessariament per a tots els partits. Si el PP s'autoexclou d'aquesta interelació, els seus votants tenen dret a ser igualment atesos. També hauríem d'aprendre a distingir partit de dirigents de partit, per no ferir susceptibilitats de la gent que amb bona fe vota la seva opció política. Això va per tots, apart de n'Antich.

Desitgem que la intervenció de Rosa Estaràs en les dues sessions de investidura no passi d'una autoafirmació de la força moral del seu partit, i no converteixi el Parlament en un camp de batalla. Sembla que les directrius de Ángel Acebes, basades en l'agressivitat verbal, divisió del món en bons i dolents, desmemòria dels actes propis, i la desqualificació del rival com sigui, han niat en els dirigents del PP Balear (he dit dirigents, només), i dominaran la seva estratègia a partir d'ara. La vinculació a Madrid passa a ser d'intervencionisme? esperem que no, ja que això podria desdir a molts votants "clàssics" del PP hereus de l'estela sossegada i nostrada de Cañellas o Verger. Seria molt trist veure en el discurs popular una deriva crispadora i empobridora de l'estil Rajoy-Acebes-Zaplana, aquella que Matas sí sabia mantenir a una prudent distància.

El nou govern té participació de fins a sis forces polítiques: PSIB, UM, EU, PSM, Verds i ERC. Pot semblar quelcom artificiós i excepcional, però no ho és tant. A Catalunya governa des del 2003 una coalició de tres partits, que en realitat està formada per sis formacions polítiques: PSC, CpC, IC, Verds, EUiA i ERC. La mateixa fòrmula governa Barcelona des de 1995 i a nombrosos ajuntaments catalans (tot i que ara comença a entrar en crisi). Tampoc podem oblidar, tot i la seva llunyania en el temps, el Pentapartit que governà Itàlia durant anys per a evitar l'arribada al poder del partit més votat, el Partit Comunista Italià.

També pot ser curiós veure els equilibris que aquest hexapartit fa per mantenir-se cohesionat. Com en el cas d'aquests equilibristes,

I sort que el diputat de AIPF només volia els cinc minuts de glòria que Andy Warhol reclamava per tothom, després de dir que es pensaria el seu vot, que si no ja tindríem la peli feta. Però no sap fer ni de secundari.

Igualment, esperem que la justícia continuï actuant amb força contra els casos de corrupció. Inclús que augmenti la seva activitat, doncs la Fiscalia mai s'ha destacat per accions eficaces i ràpides allà on era necessari. La manca de mitjans és escandalosa, així com la seva tardança en actuar. El canvi de govern no ha de suposar cap canvi en la seva acció, si de cas reclamar més recursos i personal perquè de veritat es faci complir la llei, peti qui peti. Ja sigui pels casos Voramar o Relámpago (ja molt avançats), o el cas de la Piñata del Consell (en fase de instrucció judicial). Per sobre de colors polítics i de intoxicacions mediàtiques, per descomptat. Que ja toca.

En fi, que la cultura democràtica de la societat balear millori i es sanegi. És necessària una major informació i cultura del ciutadà en temes polítics, allunyant-se d'editorialismes i sensacionalismes partidistes, de ideologies utòpiques, deixant de banda vincles i desavinences familiars-veinals-comarcals-illenques atàviques, i plantejament un pensament crític i modern amb els governants com a servidors de la societat i no aprofitats com en faria qualsevol altre: no són tots iguals.

Potser no passi gaire temps fins que poguem arribar a enteses entre persones per sobre de sigles polítiques, deixant de banda disciplines fèrries de partit (com ara Sarkozy fa a França), rivalitats personals, potenciació dels localismes com un factor enriquidor i no uniformitzador (això va pels partits estatals), etcètera. En fi, raonar amb seny i criteri.