Administrar

Calaix de sastre arran la meva vida quotidiana a Ciutat de Mallorca

Aturada

maiorica | 19 Octubre, 2007 21:34

Després d'una setmana frenètica fent cursets que acreditin uns mèrits acadèmics que ja vaig complir fa anys però aquí valen poc o res, arriba el cap de setmana. I el frenesí dóna pas a la buidor. A les preguntes sense resposta sobre el camí a seguir a la vida, als dubtes sobre la ruta escollida fa temps enrera, a la contemplació del temps discòrrer com aigua esmunyida pels dits quan m'aturo a pensar.

Sovint em sento en terra estranya, en un entorn tranquil i amable que agreuja aquestes virtuts convertint-les en desídia i pasotisme. Sóc crític per excel·lència, no ho puc evitar; però el que passa a les illes sovint em desborda. A vegades em sento un àlien quan veig la pobra vida política i social que tenim, i em pregunto què faig en una terra o sovint no comprenc a gairebé ningú.

Tanmateix, sóc un apàtrida d'enlloc, que mai romandria a gust allà on anés. Manco de temperaments emocionals que subjetivitzin la meva manera de pensar, i això em fa estar ben mig de qualsevol idea. Partidari de ningú, adversari per a tots.

No em queixo de la vida que porto, demano poc i exigeixo no res. Aspiro a tenir una feina digna i estable, sense les submissions ni els servilismes que a la meva família li tocaren allà en temps remots. Tot ha canviat, malgrat que algunes coses ho fan perquè tot segueixi igual. Realitzar-me a la vida i tenir dignitat com a persona em donaria molt; però també els diners en quantitat mitjana.

És divendres horabaixa, i no sortiré. Només m'agraden els sopars amb els amics, i en tinc ben pocs: d'amics -per fortuna, i sopars -per desgràcia. Tenir amics i colla en el mateix sac és molt agradable i evita decepcions.

Abans pensava en ella, ara molt menys tot i canviar el seu rostre amb facilitat. Massa exigència, potser. He canviat molt, moltíssim, però això continua sent una assignatura pendent. Arribat el moment, claudicaria davant l'instint animal de l'aparellament i lligam que suposa el fet d'una parella? per molta modernitat que en dugui. Arribarà quan ni hi pensi, inclús quan hagi decidit viure sol després de llarga espera. Nedar per ofegar-se en arribar a la platja.

Aturat, sense diners ni parella, inconformista i incapaç de sotmetre'm. Jo mateix em busco la perdició de la llibertat, que a les Illes suposa la soledat de qui veu i pensa sobre els desgavells que l'envolten. Viure fora de la possessió equival a no ser ningú pels qui manen; no tenir dret ni a les garrofes que donen de menjar al bestiar, ni al magre sou dels que acoten el cap. No he nascut al segle XVIII.

Em rebel·lo i crido en la buidor en veure paratges destruïts davat els ulls de tothom, obres fetes dues i tres vegades, neofeixismes pert aquí i idealistes utòpics pert allà, tanta cerimònia caïnita, tant individualisme indolent i permissiu, tanta estupidesa política i periodística, tanta discussió i tan poc debat, tantes ànimes endormiscades pel deixar fer, tants caps cots davant feudataris que han canviat les possessions pels hotels.

No sé quin futur tinc en aquesta terra, quan a vegades no em sento identificat ni amb una minoria. Volia fer fortuna personal, però també conrear un projecte de vida col·lectiu a les illes. Potser marxi amb la cua entre cames, mai se sap. Ni tinc una espatlla on apoiar el cap en moments baixos. Tinc els amics, pocs i magnífics. I el meu ratolí blanc. M'anima.
 

Comentaris

  1. Re: Aturada

    Som el que som no tant per les nostres fallides si no per com les encaram. Aquesta és la nostra llibertat. Potser l'única que de veres tenim.
    A vegades a una època de intensa dedicació, il·lusió i esperança la segueix l'abatiment de no veure cap resultat.
    Record haver-me sentit decebuda amb el món, amb el meu voltant, però també record haver-me recuperat, com diu Morigan, explorant altres opcions. Ajudar als qui estan pitjor que nosaltres, a vegades sols escontant-los, ens posa davant una altre realitat, i ens dóna l'oportunitat de no sentir-nos una deixalla humana, també de posar-nos amb contacte amb el terra, l'"humus", l'arrel semàntica d'humilitat, que no vol dir altre cosa que veure el món des del "terra". I res més. Prou.
    Allò intangible i que ens causa patiment, moltes vegades és la creació ideal que ens hem fet del nostre destí, o del nostre lloc a la vida (Parlo des de la meva experiència personal). Quan ens envaeixen aquests sentiments de buidor potser és l'hora de posar-se en el paper d'amic d'un mateix, prioritzar i simplificar les coses. Potser la teva autoexigència no et permet veure amb comprensió les fallides dels altres. Et deman que siguis comprensiu amb tú. Siguès amable amb tú mateix. Camina, actúa, i fes coses amb les teves mans. No permetis que la buidor es faci lloc.
    No m'agrada llegir aquests posts que destilen tant de patiment, però a l'hora també pens que són una bengala al mig d'una gran foscor.
    No estàs sol, no ets sol. Sé per experiència quan diferent i extranya és aquesta terra i nosaltres els illencs.
    Es cert, fora de la possessió es ben difícil treure el cap. Però no t'enganis. A tot arreu hi ha possessions i codis socials autòctons, classes, nivells col·lectius... Però potser no hem d'avaluar tant, analitzar i sopesar i simplement fer, mesclar-nos, embrutar-nos, com els nins, equivocar-nos a la pràctica, i corregir.. Alenar, caminar, parlar, acompanyar... i assaig i error.
    No et facis fort, Manel, a no ser que sigui un camí per ser més feliç. Siguès més amable amb tú mateix, i admet la imperfecció del món que t'envolta, o que aquest món no sigui com tú esperes ho vols.
    T'ho mereixes i en tens dret a ser feliç. Així que fes allò que et reporti benestar, físic, mental o emocional. Atura't totes les vegades i el temps que trobis que et fa falta. Però no et returis per no trobar la recompensa que tú esperes d'avant ma per el sacrifici i l'esforç personal. Aquesta relació esforç/dedicació al treball amb sacrifici personal = salvació i recompensa és una idea antiga (en la meva opinió clar.)
    Gaudeix del moment i no et quedis expectant, esperant un desenllaç que en el moment que sigui real et decebrà.
    Bé, espero no haver dit moltes tonteries. Si de cas en té la culpa el jet lag. :)

    PD: Libroteràpia: "Queridos Mallorquines", crec que de Guy de Forestier, i "L'Art d'Enamorar" de... a veure que pensi... d' Alberoni.
    T'ho dic amb molt de respecte: toca de peus a terra i dona't l'oportunitat de viure. Si no ets feliç aquí no ho seràs a una altra banda. El més important ets Tú.

    Una abraçada.

    wikitoria | 23/10/2007, 20:45
  2. Re: Aturada

    Yo leí hace tiempo el libro de Guy de Forestier, es divertido (y a ratos deprimente). Por cierto, es un nombre ficticio. Lo de Guy es por la sonoridad, y lo de Forestier...bueno jeje.
    A mí Mallorca me resulta algo adormecida, la verdad, aunque es cuestión de gustos.

    Un vídeo de Marcello de propina: http://www.youtube.com/watch?v=ibZaxgnBsaU

    planv | 27/10/2007, 23:24
Afegeix un comentari

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS