Administrar

Calaix de sastre arran la meva vida quotidiana a Ciutat de Mallorca

La política balear no té remei. Crònica d'un cabreig

maiorica | 04 Gener, 2008 04:00

Durant les darreres setmanes començava a pensar que el seny i el pragmatisme niaven en els polítics de les forces minoritàries de les illes, veient que poc a poc podia sorgir una voluntat d'unió de forces deixant de banda les diferències. Semblava que PSM, UM, Entesa, ERC, EU i els Verds podien assolir un acord que arreplegués tot el seu vot i aconseguir representació a les Corts espanyoles.

Veia que podia sorgir una tercera força que trenqués el tradicional bipartidisme entre populars i socialistes. Que mantenint cadascú les seves conviccions ideològiques, es donés prioritat a la voluntat d'unir forces per aconseguir objectius comuns de representació i creixement. Que això podria treure de l'abstencionisme a molts electors cansats i decebuts de tanta divisió fratricida i lluita caïnita entre forces d'arrel balear. Que aquells que optaven pel vot útil ara sí es decidissin per votar a una tercera força amb garanties d'aconseguir representació.

Creïa que una tercera força de consens l'havien de construir les persones i no les idees. Que són els politics, amb el seu savoir-faire, els que havien d'aconseguir que les idees fossin ponts d'entesa en lloc de dogmes de separació. Començava a entreveure que la lliçó s'havia aprés i que es donava pas a un pragmatisme a la llarga eficaç, on els bons resultats ajudarien a seguir endavant i animar a nous seguidors.

Pensava que per fi es deixaven de banda batalletes ideològiques, rencors personals, divismes, idealismes que duien 30 anys en la marginalitat. Que les bufetades rebudes en anteriors eleccions havien convertit a aquests líders en persones capaces i alliçonades, decidides a arriscar-se d'una vegada per totes i apostar per una fòrmula d'arreplegament atípica però valenta, almenys com mostra de consens i sentit pràctic. Que ja no es conformaven amb fer el paripé d'una participació decorativa a unes generals per obtenir finalment un vot testimonial que no fou arrossegat pel bipartidisme, el vot útil, l'abstenció o la desil·lusió de ser tan pocs i a sobre dividits.

Pensava que no podia ser possible que després de trenta anys on totes les forces petites, una vegada rera altra, es presentaven en solitari a les eleccions Generals, tornarien a caure en el mateix error. Que no es creurien capaces de fer el "miracle" cadascuna pel seu compte. Que després de barallar-se estúpidament entre ells per purismes i coherències ideològiques, per copsar un espai cada vegada més mins, hauria entesa.

Idò no: sembla que UM, Entesa i ERC aniran per un costat. I el PSM, EU i Verds per un altre. No ha hagut acord. Uns no volen als altres, i viceversa. Però quina pena de classe política tenim! Quin exemple donen a la societat aquesta gent, que després de fotre's de morros una vegada rera altra a les Generals, encara no saben veure més enllà dels seus paràmetres ideològics! No m'estranya que entre tots no superin el 10% de vots a unes generals: a qui pot motivar aquest espectacle de minifundis tancats, tan ineficaç com pueril? Qui vol animar-se a votar a uns polítics que, per començar, no saben entendre's? Que no són capaços de sentir plantejaments diferents dels seus? No entenen que som diversos, però compatibles? Que no saben entendre el pensament dels altres per intentar arribar a acords? Independentment del resultat final en aquests comicis, quin concepte podem tenir d'ells quan els veiem abocar-se novament a la divisió?

És difícil equivocar-se, quan cap força que no fos majoritària (UCD, PSOE o AP/PP) s'ha endut cap diputat a les Corts espanyoles. Això ha passat el 1977, 1979, 1982, 1986, 1989, 1993, 1996, 2000 i 2004. Nou vegades. I no ha servit per aprendre res de res. Que no tenen perspectiva històrica? que han de donar-se de morros cada quatre anys, una sí i una altre també? a la desena va la vençuda? NO. De nou, la gran capacitat de la nostrada classe política ha fet que allò que semblava impossible ho continuï sent.

No sóc un fervent seguidor del nacionalisme balear, però el sentit comú em diu que per sobreviure en política és necessari sumar si hi han unes afinitats mínimes o unes incompatibilitats salvables, i la llei electoral imposa estrényer's el cinturó per passar el tall. Després, es podrà discutir i desenvolupar les sensibilitats que calguin. Es podia entrar al Congrés i tenir un grupet al Senat, unir forces per desenvolupar el nacionalisme balear a les quatre illes, abandonar el mallorquinocentrisme, obrir un nou cicle... tot a passeig.

A Catalunya mai CiU i ERC han anat plegats a cap elecció, doncs són partits que sempre han tingut una base electoral prou sòlida per sobreviure separats. El mateix pot dir-se a Euskadi amb el PNB i EA. A altres llocs sí ha calgut, com Canàries, Galícia o Navarra; i ha donat fruit. A Balears les forces nacionalistes són magres, però no aprenen: una vegada rera l'altra han de discutir entre ells, i fer-ho tot sense l'altre. No em puc creure el que estic veient, com poden arribar a ser tan caparruts i donar-se de morros una i altre vegada... i de nou estarrufar-se contra la mateixa paret.

De nou, la classe politica balear nacionalista continua fent volar coloms, buscant fòrmules de construcció nacional, de terceres vies o espais o com se diguin. Novament cadascú al seu aire, deixant-se el més important: que sent minoria, cal unir totes les forces possibles per aconseguir-ho. La unió demostra força, aptitud, voluntat de sumar, de sacrifici i matisació, de servei pel país i no pel partit, d'idees aplicades amb seny. Però tornem a la vulgaritat de sempre: a les capelletes, a les corrents dins de cada corrent, al grupúscul dins del grupúscul, a l'escissió dels del grupet, a la corrent del grupúscul... quina pena.

El 9 de març, la realitat dels vots xerrarà. De nou, tocarà fer un balanç de mea culpa més decoratiu que altra cosa. Novament vindran les lamentacions, i al dia següent cadascú cotinuarà al seu càrrec. Retòricament es dirà que caldrà fer una reflexió... perquè tot segueixi igual. La culpa serà dels mitjans, de la bipolarització, l'abstenció, del vot útil. I de la divisió del vot nacionalista... causada pels altres, per suposat. Que la culpa sempre és dels altres.

Tot el que vingui ara serà catastròfic. Si el Bloc i la coalició nacionalista no treuen bons resultats, serà un fracàs (com de costum). I si treuen per separat prou vots per obtenir escó anant plegats... no seria per matar-los? no s'han ficat ells sols en un carreró sense sortida? Que no veuen que no existeixen els miracles, que és impossible arreplegar tots als votants en una sola banda, ni n'engrescaran de nous si van dividits?

I després es queixen de l'abstenció i les seves raons... quins pebrots. Quina vulgaritat. La política és l'art de fer possible allò impossible, sobretot d'una manera positiva i constructiva. Però aquí, tots mirant per lo seu. Deu ser la insularitat. A sobre, governen plegats: això no els ha ensenyat res?

A hores d'ara, socialistes i populars deuen descorxar cava per a celebrar la seva victòria anticipada. Vagin com vagin les coses, tots els diputats seran seus; i sense haver mogut un dit. Enhorabona, constructors nacionals. Només cal saber si el resultat serà 5 a 3, o 4 a 4. No té gaire emoció, però bé... mentres PSOE i PP es reparteixen el pastís, la resta continua barallant-se pels petits bocins que cauen a terra. Patètic.

Comentaris

Afegeix un comentari

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS