Administrar

Calaix de sastre arran la meva vida quotidiana a Ciutat de Mallorca

Tres anys a l'illa

maiorica | 09 Juny, 2008 22:08

El meu ratolí blanc, a casa, s'hi troba molt bé. Rosega els pistatxos com ningú.

A Palma s'hi està bé com una passa més del camí, sense cotxe i amb necessitat de fer tràmits. Però algun dia espero tornar a Alcúdia, ja sí, guanyant-me les garrofes d'alguna manera. 

A Catalunya ningú sap que estem envaïnt les Balears amb el seu idioma. Jo tampoc ho sabia al vindre. Quan els hi explico, no s'ho poden creure.  

El meu barri és ple d'immigrants, però és un dels més tranquils i amb una delinqüència molt reduïda.

Tinc prou amb una habitació. Llit, escriptori, armari i balcó. Manquen prestatgeries, per tants llibres i arxivadors.

Molt pocs amics, però meravellosos. Moltes amigues, però massa per qui no té parella. 

Per fi m'han trucat d'un borsí d'interins. Podré fer feina prou estable, tot i no ser per allò que vaig estudiar. Però tant se val: la feina és per a guanyar doblers, la vocació per activitats voluntàries fora de l'horari laboral.

A veure si m'accepten el curs que he proposat per impartir a la Universitat. 

No vaig guanyar el premi de Balearweb, tampoc em va sorprendre. Presentava una simple bitàcora amb molt de contingut, però de nul·la innovació i disseny. Guanyadors, merescuts.

Ja m'han publicat 69 cartes al director, i han sortit publicades 112 vegades als diaris.

Què voldran les dones?

No he perdut la capacitat de sorpresa i indignació, malgrat el caràcter tranquil i esmorteït de les Illes. Ho agraeixo. L'illa de la calma és, cada vegada més per a mi, la illa del silenci.

Està molt bé la roba dels comerços xinesos, almenys en relació qualitat-preu. S'estan menjant el mercat, però molts com jo no estem per alegries a la butxaca.

Al gimnàs em costa anar, però ja estic en forma. Espero algun dia treure'm la incòmoda panxeta abdominal: a mi no m'agrada, tot i que ningú em veu malament.

Continua sorprenent-me la proximitat de la classe política al carrer, inclús alguns em coneixen. Hi ha gent maca, sí.

Últimament registro visites al blog, buscant pel nom del blog o posts concrets. No arriben per casualitat: em cerquen, però mai comenten. Fans, espies, crítics, rincondelvago...?

No sé si un dia rescataré del calaix el llibre que vaig escriure. 

Resto inquiet davant si fer algun treball d'investigació o no, i recuperar la vocació. La tesi em va deixar buit i també enfonsat, en veure com el cum laude volava. Col·lapse, però tornem-hi.

Me'n faig creus de com pot arribar a ser tan cavernícola i desagradable la dreta balear. I com furga en la ignorància dels que creu súbdits amb dret a votar(-los).

Andalusia i Extremadura estan molt millor, tot i la seva fama. Aquí tot és més subterrani... i silenciós.

M'hi quedo, i no penso callar-me.

(On no arriben les dictadures hi arriben les querelles judicials amb un bon advocat: te tapen la boca i t'arruïnen si volen, però almenys no en perds la vida).

Comentaris

Afegeix un comentari

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS