Administrar

Calaix de sastre arran la meva vida quotidiana a Ciutat de Mallorca

Espanya, el jacobinisme autonòmic o la peculiaritat britànica

maiorica | 30 Desembre, 2008 19:30

El centralisme de l'Estat espanyol és indubtablement a la baixa. S'han transferit i descentralitzat moltes de les seves competències, i encara no s'ha acabat un procés que pateix multitud d'obstacles i resistències. Però està molt lluny de ser un estat federal. Encara és el govern central qui cedeix les atribucions a les seves autonomies i conserva per mandat constitucional el dret a revocar-les. I allò més important: conserva el control dels recursos econòmics, reduint les autonomies a un sistema de gestió descentralitzada on en el fons l'Estat sempre té la darrera paraula a través del finançament.
Puzzle de les autonomies 

Espanya seria un estat federal si haguessin dos nivells de govern coordinats i complementaris, on cap dels dos envaís o usurpés el territori de l'altre. Ho seria si estigués format per regions plenament autònomes que, lliurement, cedissin algunes de les seves atribucions al poder central. I ho seria si cadascuna de les regions tingués sobirania amb els seus recursos, sense dependències estructurals ni econòmiques. El perpetu debat sobre el finançament autonòmic es troba a l'arrel de aquesta qüestió.

Catalunya i Espanya...

Però encara hi ha un altre vessant més delicada. El debat autonòmic sempre acaba centrant-se en la gestió i administració de poders, deixant el tema institucional en un segon terme. I això farà que el tema mai es resolgui en aquells territoris que tenen una personalitat regional més marcada: Catalunya i el País Basc. Mai no haurà acord total si el debat sempre gira al voltant del finançament o de l'autogovern (que tanmateix, acaba per atorgar-se a la resta d'autonomies). El problema no és només això, també ho és la simbologia institucional. I l'exemple més clar es troba a la Gran Bretanya.

Gran Bretanya

La Gran Bretanya ha estat des de fa més de quatre segles una monarquia integrada per tres regnes: Anglaterra, País de Gal·les, i Escòcia, tot i que tradicionalment ha predominat Anglaterra en estar el poder centralitzat a Londres. Escocesos i gal·lesos mai obtenien cap tipus d'autogovern; però institucionalment sempre han estat regnes, diferents d'Anglaterra i cofundadors de la Gran Bretanya. Des de 1999 ja gaudeixen de governs regionals, tot i que les seves atribucions són molt limitades i bàsicament són una continuació del procés de descentralització de l'Estat britànic. Així i tot, Gal·les i Escòcia sempre foren diferents: mai van ser incorporats a Anglaterra. I així han conviscut 400 anys.

(Eurocopa 1996. Anglaterra 2- Escòcia 0)

(Fase prèvia Copa del Món, 2006. Anglaterra 2 - Gal·les 0)

És una qüestió de personalitat institucional que no s'aconsegueix només amb autogoverns o finançaments. Són britànics... però mai han estat anglesos. Un cas semblant al de Catalunya i País Basc, que des de fa moltes dècades reclamen una personalitat pròpia que no obté resposta en el pla institucional. No es tracta d'obtenir més drets ni més doblers que la resta d'espanyols: volen un títol de personalitat pròpia reconeguda dins l'Estat. I això no és cap desigualtat. Com Escòcia i com Gal·les, fins fa poc sense cap autogovern, però amb l'orgull de ser qui són sempre preservat institucionalment.

Comentaris

  1. No tens raó

    Aquí també he de fer un comentari. Això que proposes no té res a veure amb l'estat federal, Manel, sinó amb una confederació d'estats originalment sobirans (cosa que no té cap fonament històric ni cultural, ni al Regne Unit ni a Espanya). A més a més, les confederacions (EEUU, UE) sempre s'han creat per a unir el divers, no per a separar l'unitari... Separar no és precisament una tendència contemporània.

    Comparar Catalunya i Escòcia aportant el famós argument de la separació de les federacions de futbol, disculpa-m'ho, és d'una gran innocència. Qualsevol britànic (o alemany, o suís -de la "Confederació" Helvètica, que ja fa molt que no és tal confederació) fliparia moltíssim amb aquestes comparacions. De fet, flipen: llegeix l'últim de l'Economist i veuràs.

    Manel, tu saps més qu'això. Aquesta no és una qüestió d'orgull de poble no reconegut. És qüestió d'una casta quasi feudal que vol conservar el poder i els seus privilegis trepitjant els drets individuals de la gent. És totalitarisme, cada vegada més clar, menys tímid. Han inventat una identitat falsa, basada en repetides mentides històriques i en propaganda pagada diàriament amb els imposts de tots; utilitzen la llengua com a criteri d'exclusió a l'escola i la administració, creant-hi ciutadans de primera i segona... No pots distingir al món nacionalista tot això que sempre prediques d'El Mundo o del PP: una xarxa d'influències i d'interessos perfectament lubrificats pels doblers públics? Mentre, als països vertaderament democràtics tothom sap que la llengua no defineix cap poble ni cap entitat política... Nacionalistes i assimilats ens enganyen tothora. No veure-ho significa renunciar definitivament a ser un ciutadà lliure.

    Una abraçada.

    Juan | 31/12/2008, 02:43
  2. Re: No tens raó

    Amic Joan,

    Abans del Tripartit fou en Pujol, Tarradellas, Companys, Macià, Prat de la Riba, Valentí Almirall... fa segle i mig que Catalunya té un tarannà peculiar, no és només d'avui. No és cap invenció actual de ningú. Problemes hi han, però negar tot això és massa.

    Els partits de futbol no els he posat com "argument", sinó com exemple de la normalitat amb que els diferents països del Regne Unit competeixen entre ells. Aquí, la possibilitat d'un Catalunya-Espanya encara aixeca ampolles.

    I ara digue'm: en què es diferencien un anglès i un escocès? Jo t'ho diré: en res. Però se senten diferents, i així volen que sigui. Els sentiments no es mesuren ni es raonen, és com ser del Madrid o del Barça. No hi han raó ni equacions que donin una única resposta al tema.

    I un model confederal no el veig tan separador com dius. El Regne Unit porta "separat" varis segles d'aquesta manera... no és un exemple de ineficàcia, al meu parer. Suggereixo que seria una fòrmula.

    I ho sento, però aquests dies sóc per Barcelona i no veig cap rastre de totalitarisme, manca de llibertats o malestar social derivat de les imposicions que descrius. No és que dissenteixi: es que no lo veig, tot i cercar-ho.

    He nascut i viscut allà, i des de la perspectiva que dona viure fora, no ho veig: què més puc fer?

    Bon any nou!

    Manel | 31/12/2008, 13:48
  3. Más madera

    Sólo un par de cosas, por polemizar más: el modelo del Reino Unido, que tú llamas confederal, pero que no llega ni a federal, no te lo firmo yo por demasiado centralista... A mí es que me convence el federalismo a la alemana. Ojalá los nacionalistas españoles tuvieran el sentido patriótico de los británicos, galeses y escoceses incluidos... Pero sólo tienen sentimientos; y son sentimientos excluyentes, totalitarios: insisto.

    Es verdad que uno no puede razonar los sentimientos. Por eso mismo algunos apostamos por dejarlos fuera de la política. Si uno quiere ser un zoquete sentimental cuando habla de fútbol (yo, por ejemplo, cuando defiendo al este año indefendible Madrid de mis amores), es muy libre de hacerlo. Pero si uno gobierna y maneja presupuestos públicos, los ciudadanos tienen derecho a exigirle que se rija de acuerdo con criterios de justicia y de eficacia gestora. Justo lo contrario de a lo que aspiran estos políticos majaderos y venales que destinan millonadas a la Bressola en Perpiñán, o lo tiran directamente al wáter totalitario de la OCB, a la letrina corrupta del Palma Arena o a gilipolleces como el "Observatorio para el Éxito Escolar". Los sentimientos, con tu novia o con tu novio. La propaganda, para vender mantas. En la política prefiero razón y justicia. Y me temo que ningún nacionalista me va a dar esto...

    Por último: si queréis permanecer ciegos, estáis también en vuestro derecho. Tengo otro amigo que siempre me dice que él no se siente oprimido en Cataluña. Se llama síndrome de Estocolmo. Verás: en Cataluña no te marcan la puerta de tu casa con una estrella amarilla ni te sacan de noche para darte un paseo, afortunadamente (aunque tampoco creo que haya que dar las gracias por esto). Sin embargo, te pueden cerrar el acceso a puestos de trabajo, te impiden educar a tus hijos en la lengua de tu elección contra la práctica de todo sistema educativo civilizado excepto las Islas Feroe y contra los dictámenes de la UNESCO y de cualquier experto que no pertenezca al STEI (¿también me lo vas a negar?), y te llaman facha y español si dices según qué cosas (es curioso: a los militantes de UPyD, de Ciudadanos y del PP en Cataluña los llaman fascistas a voz en grito, mientras les intimidan o directamente les pegan en las manifestaciones: ¡toma esto, fascista hijodeputa, que no hacéis más que crispar, cabrones, toma y toma!). En la tele el humor -muy bueno, por cierto, el humor catalán, y lo digo sin ninguna coña- siempre ironiza con las mismas cosas; hay otras que son sagradas y preferimos hacer como si fuera natural que lo sean...

    Mi amigo, el que tampoco se siente oprimido, es probablemente el mejor poeta español de nuestra generación en lengua castellana y sin duda alguna el mejor crítico literario español vivo. Premio Adonais, varios libros publicados, traductor de éxito, único poeta menor de setenta años estudiado por la prestigiosa revista Quimera (el estudio lo hice yo, por cierto)... Dentro de unos años saldrá en los libros de texto. Pero a sus cuarenta y tantos años y tras una intensa vida literaria, no es nadie en Cataluña. Reconocimiento oficial cero. Si fuese de Ciudad Real -o de México- ya le habrían puesto una calle y presidiría alguna academia. Pero es que el muy tonto escribe en castellano -como los ángeles, pero en castellano- y por tanto no va a Franfurt, no recibe subvenciones, tiene relativos problemas para publicar sus extraordinarios libros, sus apariciones públicas dependen siempre de la sociedad civil y nunca de la administración cultural pública (pese a ser, por otra parte, un alto funcionario de la Sanidad catalana, para la que no es Eduardo, sino Eduard) y jamás ganará un premio literario en Cataluña, la tierra en la que vive, trabaja, paga impuestos y a la que, por cierto, siempre defiende. Efectivamente, los mossos no lo torturan los sábados, ni las señoras bien escupen a su paso (al fin y al cabo habla un perfecto catalán en público), pero cualquier pelagatos de dieciocho años que no sabe hacer la O con un canuto publica poemas absolutamente irrelevantes o plenamente vomitivos sin ningún problema, porque los escribe en catalán o los traduce con un programa informático antes de enseñarlos. Esto no es discriminación positiva, Manel; esto es absurdo. Si me convences de que esto no es ciudadanía de segunda, prometo que mañana me doy de baja en UPyD y me afilio a ERC.

    Abrazos,

    Juan

    Juan | 31/12/2008, 16:18
Afegeix un comentari

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS